Union

A excepció de Peter Banks i Trevor Horn , pràcticament tots els principals contribuents a Sí en les seves diverses encarnacions durant els 23 anys anteriors, inclosos els seus dos bateristas, van tirar les seves mans a la creació de la Unió , que comptava amb el suport d’una gira massiva que ple d’escenaris amb almenys dues generacions de fans. Així doncs, fins i tot si la Unió hagués estat tan bona com s’havia esperat, aquest era un àlbum que possiblement no podia haver complert les expectatives inherents al ventall de talent involucrat. El material és raonablement sòlid, i en circumstàncies ordinàries aquest àlbum s’hauria considerat molt bé, si no excepcional. “Heuria esperat per sempre” mostra la vocalització del grup (per aChris Squire i Jon Anderson ) en la seva forma més melòdica i Steve Howe té una de les escenes de guitarra clàssiques més belles de la seva carrera Yesen “Masquerade”. Però el Trevor Rabin / Chris Squire-composta “Lift Me Up” sembla un exercici forçat de pesadesa, i “Without Hope You Can not Start” sembla més com una peça composta per números que una cançó realment inspirada. Cap dels materials aquí es classificaría al costat dels millors (oblidar els millors) de qualsevol dels àlbums del 1971-1974 del grup. Potser els defectes van revelar el propòsit real d’aquest àlbum, que no era tant fer una declaració definitiva per part de cap dels participants, sinó mostrar la bandera de la banda reunida, que ho va fer. El senzill “Lift Me Up” va enregistrar l’àlbum de Billboard’s Rock Tracks chart durant sis setmanes, amb altres dos retalls també fent la llista. Però el senzill també només va limitar el número 86 en el Hot 100, i encara que l’àlbum va disparar al número 15 i va ser d’or, això va suposar un greu descens de les vendes anteriors.